Autogestió i finançament, un deute pendent

Els col·lectius anticapitalistes i de l’esquerra rupturista es basen en dues premisses indestriables de la seva pròpia condició; assamblearisme i autogestió. Un altre dia parlarem del primer concepte, de les mancances i els conflictes que pot generar la seva mala aplicació, però avui m’agradaria fer una petita reflexió entorn a l’autogestió. I més concretament a l’autogestió econòmica dels col·lectius. Quines són i quines han de ser les nostres fonts de finançament? Quines vies ens han de permetre obtenir recursos econòmics per dur a terme la nostra tasca de transformació social i quines no? Amb quines contradiccions ens trobem quan abordem aquesta qüestió?

Pel què he pogut conèixer al llarg d’aquests anys, i no descobreixo res de nou, els col·lectius de l’esquerra rupturista topen constantment amb problemes de finançament i les solucions a aquests problemes solen ser sempre les mateixes; pagaments de quotes per part de la miltància, bons d’ajut, “cafetes”, concerts, barraques… És el que hi ha.

Primer de tot, potser, cal pensar quina és l’arrel d’aquesta problemàtica - també molt òbvia, perdoneu-me-; necessitem generar ingressos en el context d’una societat capitalista regida per la llei del mercat, i per una evident coherència ideològica refusem, en la mesura del possible, entrar dins d’aquesta lògica perversa. És a dir, no invertirem capital en borsa per treure un rèdit d’aquesta especulació financera, no muntarem una empresa i ens enriquirem a costa de robar la plusvàlua de les nostres treballadores, no comprarem terrenys per construïr pisos i quadriplicar la inversió, no colonitzarem països del tercer món i saquejarem tots els seus recursos naturals, no robarem a la classe treballadora fixant preus abusius de productes bàsics, no, tot això, evidentment no ho farem. Però, és que aquests són els principals (i únics?) mètodes d’obtenció de guanys en un sistema capitalista, per tant, les nostres creences, la nostra ètica militant, si ho volem dir així, ens deixa molt poques opcions dins d’aquest terreny pantanós. I malgrat tot, necessitem recursos econòmics per dur endavant la nostra lluita i fer créixer el nostre moviment.

No vull que es tradueixi, tampoc, d’aquesta interpretació, que la tasca de bastir un moviment de masses sigui una equació simple de més diners equival a més força, evidentment que no, i cal situar-se en aquest sentit en un altre tipus de lògica, és a dir, el nostre capital és, essencialment, la nostra militància, la nostra capacitat de treball i l’establiment d’estratègies adequades per conformar consens al voltant del nostre projecte polític. No obstant, també seria un xic ingènu pensar que la capacitat econòmica del moviment no sigui un factor important a tenir en compte.

Les nostres alternatives, doncs, són les que són, i per no extendre’m en excés, tan sols una petita reflexió entorn a dues de les possibles vies de finançament dels col·lectius:

Subvencions públiques. Sovint apareixen contradiccions en el sí del moviment respecte a l’utilització d’aquest recurs. L’argument dels que decideixen no apostar per aquesta via és que es pot entrar en una situació de subordinació i dependència respecte l’administració i que no ajuden a l’independència de certs projectes. La meva opinió és que, tot i compartint, en part, aquestes reticències, en definitiva, es tracta de diners públics, i per tant, hi tenim dret. I que en la mesura que nosaltres estarem, d’alguna manera, reinvertint aquests diners en una tasca de millora i transformació social no hem de renunciar-hi. Una subvenció pública no ha de portar inexorablement cap al clientelisme; l’autogestió dels col·lectius no ha de dependre mai d’aquestes subvencions, per evitar així que possibles represàlies en forma de “tancament de l’aixeta” puguin paralitzar el projecte.

Bars, cafeteries, barraques i venda d’alcohol en esdeveniments d’oci. Sense pretendre erigir-me com a fonamentalista de la llei seca, crec que hem de posar al servei del moviment tota la nostra capacitat imaginativa i innovadora per evitar recórrer sistemàticament a aquesta font de finançament. Si estem creant un moviment d’alliberament social, nacional i també personal i estem formulant una crítica fonamentada sobre l’ús de les drogues i l’alcohol per part del poder com a element desmobilitzador i alienant de la joventut, no podem basar el nostre finançament, i molt menys, la nostra socialització al voltant d’aquestes substàncies i d’aquests esdeveniments.

La solució, com sempre, no és senzilla, i evidentment, jo no la tinc. Però articular un debat profund entorn a aquesta problemàtica pot possibilitar la concepció de noves propostes que ens aplanin una mica més el camí a recórrer. Mentrestant, seguirem pagant quotes i organitzant concerts.