Breu reflexió sobre l'actual subjecte revolucionari de l'esquerra rupturista i independentista

Reprenent el fil del magnífic assaig del company de lluita i amic Torres, accepto l’envit intel·lectual que ens llença i intento complementar-lo parcialment amb algunes reflexions que fa temps que em volten pel cap i que, curiosament, estant en certa mesura lligades al nucli de la seva exposició. Es tracta d’un breu anàlisi, molt esquemàtic, segurament fins i tot simplista, que tan sols pretén conduïr a la reflexió i a l’establiment de propostes i anàlisis molt més elaborades. Sense cap més pretensió…

La classe mitja i la confecció de majories socials

Allò que popularment coneixem com a classe mitja, i que en realitat, per la seva heterogeneïtat i complexitat hauríem d’anomenar classes mitjanes, utilitzant el plural per pal·lesar aquesta diversitat i pluralitat (valgui la redundància), es van convertir en un ampli estament de les societats industrialitzades amb la modernitat a cavall dels segles XIX i XX i en l’eix vertebral sobre el que es va poder realitzar la confecció d’un consens social ampli en el que s’assentaven els nous règims liberal-parlamentaris europeus. La nova societat de masses sorgida de la Primera Guerra mundial va accentuar encara més aquest procés “democratitzador” i els antics partits liberals de notables van ser substituïts pels nous partits polítics de masses, més aptes per a la legitimació social dels règims parlamentaris. En un context d’extensió del dret a vot i de l’augment de la ressonància, i per tant del poder, dels nous mitjans de comunicació, l’opinió pública passava a adquirir una importància gens menyspreable en la legitimació d’aquests nous règims polítics. La necessitat d’un ampli consens social entorn el poder polític s’havia convertit en una realitat, i la consecució d’aquest consens passava indefectiblement per integrar-hi les classes mitjanes.
Des d’aquest moment, tots els règims polítics de les societats occidentals industrialitzades han hagut de comptar, d’una manera o d’una altra, amb la inclusió d’aquestes classes mitjanes dins del seu projecte. L’exemple més paradigmàtic en aquest sentit és la configuració d’una reordenació política i social a l’Europa occidental post Segona Guerra mundial, amb un nou pacte social sustentat sobre un Estat del Benestar que pretenia allunyar les classes mitjanes tant d’aventures revolucionàries com de les radicalitzacions feixistes pròpies del període d’entreguerres.

Els règims feixistes instal·lats a Europa els primers decenis del segle XX també van assentar el seu poder a partir de l’inclusió i la cohesió d’aquesta classe social, que per una banda recel·lava del gran capital i dels seus abusos i per l’altra temia l’onada revolucionària que podia dur la classe treballadora sindicada. El feixisme es presentava com una tercera via més enllà del capitalisme i el comunisme i ho feia apel·lant a la implementació d’una comunitat popular orgànica i jerarquitzada on el conflicte de classe era substituït pel conflicte racial. D’aquesta manera, i més enllà de la coneguda arquitectura de l’exclusió pròpia de règims feixistes en forma de retallades de drets polítics i socials i d’internament en camps de concentració de les minories ètniques i dels dissidents polítics, es construïa també una arquitectura de l’inclusió. Aquesta, menys coneguda, però alhora bàsica per aconseguir un consens entorn al projecte feixista, oferia aixopluc i seguretat a unes classes mitjanes desorientades i temeroses de la seva pèrdua d’influència social i política, en un context d’expansió capitalista unida a una forta recessió econòmica.

Tenint en compte aquestes premisses històriques, doncs, i traslladant-nos de nou al present, i al futur més immediat, de quina manera pretenem, des de l’esquerra rupturista i independentista, bastir una majoria social, o una veritable unitat popular? Quin ha de ser el nostre subjecte revolucionari? I, en el cas que acceptem que en el nostre projecte de futur no tans sols cal integrar l’anomenada classe treballadora (amb tots els canvis que ha sofert aquesta i l’encaix d’aquesta dins la societat des que es van començar a plantejar doctrines d’alliberament social) sinó que cal buscar un consens social més ampli que integrés també aquestes classes mitjanes, com es concretaria aquesta aposta? Quins mecanismes i elements dicursius ens permeten connectar-hi? Com integrar aquestes classes mitjanes dins el nostre projecte d’alliberament social i nacional sense rebaixar el nucli revolucionari de la nostra proposta?