dimarts, 14 de setembre de 2010

diumenge, 3 de gener de 2010

A pas ferm


Aquest és el nom del nou programa de tertúlia política, anàlisi i debat de Ràdio Trama que han engegat fa dues setmanes els companys Pau i Albert. I el nom no podia ser més apropiat; A pas ferm. Perquè després d’anys bastint projectes de resistència, a l’esquerra anticapitalista dels Països Catalans, li toca fer un pas ferm cap a endavant. Passada una llarga i ingrata travessia del desert on l’articulació d’un projecte polític d’alliberament nacional i social s’ha vist supeditada a la creació d’una base militant sòlida, conscient i cohesionada capaç d’aglutinar i dinamitzar un ampli subjecte polític que actui com a motor d’aquesta imprescindible transformació, ara ens arriba el moment de fer un salt qualitatiu i en positiu per convertir la capacitat en realitat, la potencialitat en accions concretes.
Per tant, la nova fase en què sembla haver entrat la nostra lluita exigeix nous reptes, i aquests nous reptes, al seu torn, exigeixen dotar-nos de nous instruments i dinàmiques que ens encaminin, amb pas lent però ferm, cap a una eclosió social del nostre projecte polític d’emancipació nacional i de ruptura amb el capitalisme.
L’esquerra independentista revolucionària dels Països Catalans té la responsabilitat històrica, perquè així ens ho hem autoexigit, de liderar la construcció d’un projecte d’Unitat Popular que sigui capaç de superar l’actual model econòmic, polític i social establert al nostre país i desenvolupar un nou marc de relacions sobre la base de la justícia social i de l’autodeterminació nacional. I és precisament aquest nou marc el que hem de començar a crear des d’ara mateix; a partir de la nostra pròpia experiència militant, a través de l’articulació de noves propostes, amb la discussió i el debat com a eines permanents, amb l’integració i l’estructuració dels heterogenis sectors socials que actualment conformen un disgregat subjecte revolucionari i, evidentment, fent sentir la nostra veu, creant altaveus per a les nostres propostes i socialitzant les idees sorgides d’aquest debats permanents.
Aquesta darrera tasca és la que precisament han de dur a terme les Ràdios lliures i els mitjans de comunicació popular. En la lluita contra l’hegemonia del pensament submís i acrític de la realitat, els mitjans comunitaris lliuren una decisiva i desigual batalla. A aquesta lluita, però, constantment s’hi van sumant noves combatents. Nous espais i noves protagonistes que escriuen el seu propi guió sense pors, censures ni imposicions. Noves veus que s’expressen sense complexos, amb la tendresa punyent i esmolada de qui es sap lliure perquè tan sols ha de retre comptes amb la seva pròpia coherència.
Tan sols és un pas, sí, però sens dubte, és un pas ferm.

dijous, 19 de febrer de 2009

Autogestió i finançament, un deute pendent


Els col·lectius anticapitalistes i de l’esquerra rupturista es basen en dues premisses indestriables de la seva pròpia condició; assamblearisme i autogestió. Un altre dia parlarem del primer concepte, de les mancances i els conflictes que pot generar la seva mala aplicació, però avui m’agradaria fer una petita reflexió entorn a l’autogestió. I més concretament a l’autogestió econòmica dels col·lectius. Quines són i quines han de ser les nostres fonts de finançament? Quines vies ens han de permetre obtenir recursos econòmics per dur a terme la nostra tasca de transformació social i quines no? Amb quines contradiccions ens trobem quan abordem aquesta qüestió?

Pel què he pogut conèixer al llarg d’aquests anys, i no descobreixo res de nou, els col·lectius de l’esquerra rupturista topen constantment amb problemes de finançament i les solucions a aquests problemes solen ser sempre les mateixes; pagaments de quotes per part de la miltància, bons d’ajut, “cafetes”, concerts, barraques… És el que hi ha.

Primer de tot, potser, cal pensar quina és l’arrel d’aquesta problemàtica - també molt òbvia, perdoneu-me-; necessitem generar ingressos en el context d’una societat capitalista regida per la llei del mercat, i per una evident coherència ideològica refusem, en la mesura del possible, entrar dins d’aquesta lògica perversa. És a dir, no invertirem capital en borsa per treure un rèdit d’aquesta especulació financera, no muntarem una empresa i ens enriquirem a costa de robar la plusvàlua de les nostres treballadores, no comprarem terrenys per construïr pisos i quadriplicar la inversió, no colonitzarem països del tercer món i saquejarem tots els seus recursos naturals, no robarem a la classe treballadora fixant preus abusius de productes bàsics, no, tot això, evidentment no ho farem. Però, és que aquests són els principals (i únics?) mètodes d’obtenció de guanys en un sistema capitalista, per tant, les nostres creences, la nostra ètica militant, si ho volem dir així, ens deixa molt poques opcions dins d’aquest terreny pantanós. I malgrat tot, necessitem recursos econòmics per dur endavant la nostra lluita i fer créixer el nostre moviment.

No vull que es tradueixi, tampoc, d’aquesta interpretació, que la tasca de bastir un moviment de masses sigui una equació simple de més diners equival a més força, evidentment que no, i cal situar-se en aquest sentit en un altre tipus de lògica, és a dir, el nostre capital és, essencialment, la nostra militància, la nostra capacitat de treball i l’establiment d’estratègies adequades per conformar consens al voltant del nostre projecte polític. No obstant, també seria un xic ingènu pensar que la capacitat econòmica del moviment no sigui un factor important a tenir en compte.

Les nostres alternatives, doncs, són les que són, i per no extendre’m en excés, tan sols una petita reflexió entorn a dues de les possibles vies de finançament dels col·lectius:

Subvencions públiques. Sovint apareixen contradiccions en el sí del moviment respecte a l’utilització d’aquest recurs. L’argument dels que decideixen no apostar per aquesta via és que es pot entrar en una situació de subordinació i dependència respecte l’administració i que no ajuden a l’independència de certs projectes. La meva opinió és que, tot i compartint, en part, aquestes reticències, en definitiva, es tracta de diners públics, i per tant, hi tenim dret. I que en la mesura que nosaltres estarem, d’alguna manera, reinvertint aquests diners en una tasca de millora i transformació social no hem de renunciar-hi. Una subvenció pública no ha de portar inexorablement cap al clientelisme; l’autogestió dels col·lectius no ha de dependre mai d’aquestes subvencions, per evitar així que possibles represàlies en forma de “tancament de l’aixeta” puguin paralitzar el projecte.

Bars, cafeteries, barraques i venda d’alcohol en esdeveniments d’oci. Sense pretendre erigir-me com a fonamentalista de la llei seca, crec que hem de posar al servei del moviment tota la nostra capacitat imaginativa i innovadora per evitar recórrer sistemàticament a aquesta font de finançament. Si estem creant un moviment d’alliberament social, nacional i també personal i estem formulant una crítica fonamentada sobre l’ús de les drogues i l’alcohol per part del poder com a element desmobilitzador i alienant de la joventut, no podem basar el nostre finançament, i molt menys, la nostra socialització al voltant d’aquestes substàncies i d’aquests esdeveniments.

La solució, com sempre, no és senzilla, i evidentment, jo no la tinc. Però articular un debat profund entorn a aquesta problemàtica pot possibilitar la concepció de noves propostes que ens aplanin una mica més el camí a recórrer. Mentrestant, seguirem pagant quotes i organitzant concerts.

Qui guanyi la batalla de la ment governarà


Qui guanyi la batalla de la ment governarà, perquè els aparells rígids i potents no seran rival per a les ments mobilitzades entorn al poder de xarxes alternatives i flexibles.

Manuel Castells


Txema Ramírez de la Piscina, professors de la Universitat del País Basc, és l’autor del llibre Formación de Portavoces. Los movimientos sociales ante la esfera pública. En aquest llibre, Ramírez, exposa les claus d’una nova comunicació horitzontal i participativa i la importància de la figura dels portaveus en els moviments socials, per tal que el missatge d’aquests arribi realment a arrelar socialment. Alguns dels membres de Ràdio Trama vam tenir l’oportunitat d’assistir a una conferència de Ramírez en el marc de la Trobada anual de Mitjans lliures i comunitaris de l’estat espanyol i he de dir que la seva exposició va resultar reveladora. Reprenent en certa mesura la línia de l’anterior article del blog, resulta imprescindible, per als projectes polítics que tenim entre mans, crear consiència i esperit crític i aglutinar una majoria social entorn al nostre moviment. Doncs, bé, aquesta obra pot resultar d’una gran utilitat per engegar mecanismes en aquesta direcció. Ramírez aposta per una contraofensiva comunicativa contra els mass-media que sistemàticament deslegitiment, tergiversen i oculten el nostre missatge i ho fa a partir de l’estratègia que anomena de la triple I.; Innovació en les formes comunicatives, aposta per la Imaginació pel què respecta als continguts i respecte a la Idioscincràcia del propi moviment. I per dur a terme aquesta tasca, per l’autor, és imprescindible una sòlida formació dels portaveus d’un moviment en termes d’eloqüència, retòrica i discurs. Creu Ramírez que els moviments socials tenen un doble desafiament de cara al futur; per una banda incidir en els grans mitjans de difusió i per l’altra, cultivar les seves pròpies vies de comunicació alternativa. Poden semblar obvietats, estratègies que ja tenim presents i que fa temps que intentem engegar, no obstant, poques vegades es teoritza amb profunditat sobre aquests elements i val la pena aprofitar les possibilitats que ofereixen aquest tipus d’estudis, no us sembla?

Arreu dels Països Catalans són nombroses les experiències comunicatives per i des dels moviments socials, i per destacar-ne alguna, voldria citar La Directa. Un projecte d’àmbit nacional, rigurós i compromès, que a partir de l’esforç de col·laboradores i corresponsalies exteses pel territori, Sabadell, per exemple, tira endavant oferint un producte d’una gran qualitat periodística.

A la nostra ciutat també existeixen algunes mostres de comunicació popular i anticapitalista. Projectes autogestionats i horitzontals que posen a l’abast de la ciutadania formes veritablement participatives i democràtiques de comunicació. Estic parlant de Ràdio Trama, una emissora lliure que emet analògica i digitalment i dels Serveis Informatius Populars de Sabadell, on s’hi integren la pròpia Ràdio Trama, el portal Vilaweb Sabadell i la corresponsalia local de la Directa. Resta encara molt camí per recórrer en aquest sentit, guanyar experiència, pulir errors, engrescar gent nova i ésser conscients de la potencialitat que representa la creació d’aquests espais. Tanmateix, i malgrat tot, aquests projectes estan aquí, i cal felicitar a totes aquelles persones que ho han fet possible amb el seu esforç, la seva il·lusió i amb la seva aportació de coneixement. El pas següent és socialitzar exponencialment aquests mitjans i comptar amb la participació activa de molta més gent que consolidi una altra forma de comunicació. Perquè, qui guanyi la batalla de la ment, governarà.

dimecres, 18 de febrer de 2009

Breu reflexió sobre l'actual subjecte revolucionari de l'esquerra rupturista i independentista


Reprenent el fil del magnífic assaig del company de lluita i amic Torres, accepto l’envit intel·lectual que ens llença i intento complementar-lo parcialment amb algunes reflexions que fa temps que em volten pel cap i que, curiosament, estant en certa mesura lligades al nucli de la seva exposició. Es tracta d’un breu anàlisi, molt esquemàtic, segurament fins i tot simplista, que tan sols pretén conduïr a la reflexió i a l’establiment de propostes i anàlisis molt més elaborades. Sense cap més pretensió…

La classe mitja i la confecció de majories socials

Allò que popularment coneixem com a classe mitja, i que en realitat, per la seva heterogeneïtat i complexitat hauríem d’anomenar classes mitjanes, utilitzant el plural per pal·lesar aquesta diversitat i pluralitat (valgui la redundància), es van convertir en un ampli estament de les societats industrialitzades amb la modernitat a cavall dels segles XIX i XX i en l’eix vertebral sobre el que es va poder realitzar la confecció d’un consens social ampli en el que s’assentaven els nous règims liberal-parlamentaris europeus. La nova societat de masses sorgida de la Primera Guerra mundial va accentuar encara més aquest procés “democratitzador” i els antics partits liberals de notables van ser substituïts pels nous partits polítics de masses, més aptes per a la legitimació social dels règims parlamentaris. En un context d’extensió del dret a vot i de l’augment de la ressonància, i per tant del poder, dels nous mitjans de comunicació, l’opinió pública passava a adquirir una importància gens menyspreable en la legitimació d’aquests nous règims polítics. La necessitat d’un ampli consens social entorn el poder polític s’havia convertit en una realitat, i la consecució d’aquest consens passava indefectiblement per integrar-hi les classes mitjanes.
Des d’aquest moment, tots els règims polítics de les societats occidentals industrialitzades han hagut de comptar, d’una manera o d’una altra, amb la inclusió d’aquestes classes mitjanes dins del seu projecte. L’exemple més paradigmàtic en aquest sentit és la configuració d’una reordenació política i social a l’Europa occidental post Segona Guerra mundial, amb un nou pacte social sustentat sobre un Estat del Benestar que pretenia allunyar les classes mitjanes tant d’aventures revolucionàries com de les radicalitzacions feixistes pròpies del període d’entreguerres.

Els règims feixistes instal·lats a Europa els primers decenis del segle XX també van assentar el seu poder a partir de l’inclusió i la cohesió d’aquesta classe social, que per una banda recel·lava del gran capital i dels seus abusos i per l’altra temia l’onada revolucionària que podia dur la classe treballadora sindicada. El feixisme es presentava com una tercera via més enllà del capitalisme i el comunisme i ho feia apel·lant a la implementació d’una comunitat popular orgànica i jerarquitzada on el conflicte de classe era substituït pel conflicte racial. D’aquesta manera, i més enllà de la coneguda arquitectura de l’exclusió pròpia de règims feixistes en forma de retallades de drets polítics i socials i d’internament en camps de concentració de les minories ètniques i dels dissidents polítics, es construïa també una arquitectura de l’inclusió. Aquesta, menys coneguda, però alhora bàsica per aconseguir un consens entorn al projecte feixista, oferia aixopluc i seguretat a unes classes mitjanes desorientades i temeroses de la seva pèrdua d’influència social i política, en un context d’expansió capitalista unida a una forta recessió econòmica.

Tenint en compte aquestes premisses històriques, doncs, i traslladant-nos de nou al present, i al futur més immediat, de quina manera pretenem, des de l’esquerra rupturista i independentista, bastir una majoria social, o una veritable unitat popular? Quin ha de ser el nostre subjecte revolucionari? I, en el cas que acceptem que en el nostre projecte de futur no tans sols cal integrar l’anomenada classe treballadora (amb tots els canvis que ha sofert aquesta i l’encaix d’aquesta dins la societat des que es van començar a plantejar doctrines d’alliberament social) sinó que cal buscar un consens social més ampli que integrés també aquestes classes mitjanes, com es concretaria aquesta aposta? Quins mecanismes i elements dicursius ens permeten connectar-hi? Com integrar aquestes classes mitjanes dins el nostre projecte d’alliberament social i nacional sense rebaixar el nucli revolucionari de la nostra proposta?